Simplement és un rollo. Almenys si Antònia Font m’escoltés i tragués un disc, tot seria diferent.
Avui al tornar a casa, han posat Bruckner a la ràdio. Quin tiu més pesat. Després m’he adonat que m’havia deixat les claus com sempre. T’he picat des de baix com sempre. A l’obrir la porta, m’he deixat caure com sempre. He estat uns minuts estirada a terra com sempre. M’he arrossegat fins a tu com sempre. El sopar no estava fet com sempre. M’ha sigut igual com sempre. La planta seca m’ha mirat com sempre. No he menjat ni proteïnes ni vitamines ni aigua com sempre. He fet un post de merda com sempre. He pensat que potser demà quan em llevi ja no hi ha món com sempre. He volgut que les coses fossin d’una altra manera. Bruckner és una mica rollo, trompetes, cadences conclusives, a vegades alguna frase immaterial per posar els ulls en blanc, però rollo igualment.
No el veig, però imagino que més enllà del carrer hi ha el mar. I que m’espera. Li vaig dir que l’obra de la meva vida era l’Intermezzo opus 118 número 2 de Brahms tocat pel Pogorelich. No em va contestar. El vent bufava fort, potser no em va sentir bé. Trec el cap pel balcó i sé que segueix allà, darrera de tot el que veig, blau, sense peixos, sense barques, sense obstacles.
Apasionados persistimos en no ser.
M. Tsvietáieva
No és que sigui algú a les fosques, fa prou sol. Però a vegades no sé sortir. No sé ben bé si vull possibilitats (tu) o escapatòries (jo). La por és l’únic dolor al que sé posar nom, l’únic que reconec com a família meva. I vé el núvol, contingut com un Brahms per a piano, com un cop de puny que trenca els ossos més fràgils.
Vostell va dir: fregar un vidre. Jo dic: donar voltes a la casa fins que l’òs pèlvic es desintegri i faci cucs. Em vas tocar el llavi, el nas, la galta, l’ull. L’habitació era el silenci. A fora negra nit.
Quizá por una vez, me sea posible componer algo alegre.
A. Berg
Alban Berg. Els ulls transparents d’Alban Berg. Tot fa por, més por que Wozzeck. Marxar a viure al desert només per cridar que has trobat el lloc. La pedra és l’evidència i sota la sorra, cap forma. Una matèria molt difícil d’acumular. Jo què sé, tot ho trec de context, tot ho detesto, tot ho converteixo en un element primari geomètric perfecte, en una extensió on Sol Lewitt caminaria. Ell sí, però no el gegant atonal lila. Què és tot això, dirà. No hi ha violins, no hi ha aforismes, no hi ha drama, no hi ha culpa ni expiació.
Són molts arbres. Són grisos, malalts, sense fulla. Camino entre ells, els responsabilitzo, els amenaço, els obligo a ser el punt de partida. Després a casa, obro la finestra com qui obre un camí. Rasco el vidre. La seva ferida esdevé el símbol que em cal. Tot allò que significa permanència i no retorn. Per fi em calmo i torno al llit.
Jo i el Vila-Matas nou (tot i l’horror del format d’aquesta editorial) sota la manta. A fora fa sol, però tinc les mans gelades perquè no tenim calefacció i a les cases de sostres alts encara és hivern. Tornar-lo a llegir és com sentir una veu coneguda després de mesos d’haver estat vivint segrestada per talps sota un forat humit i fosc. Hi torna a sortir Auster i me’n recordo d’aquella vegada de fa mil anys quan vaig amagar-me a un racó d’un auditori on presentava. La gent no s’havia llegit el llibre i feia preguntes estúpides. Jo li volia preguntar si eren reals les connexions amb Auster o només imaginacions meves. Evidentment, no li vaig preguntar res i després, amb el temps, ells s’han fet amics i es fan fotos a Brooklyn. Els meus dos autors vius preferits. Dins la manta, faig un esforç i recreo el moment en que l’Auster poeta em va canviar. El moment en que Desaparicions va produir l’esquerda. Queda cutre ara que és un superventas però m’és igual. M’és igual ser cutre. Ja ho sóc per pensar que Mishima és un rollo o que la poesia recitada en veu alta no té cap interès. A mi m’agrada Marc Chagall i no la perfomance, m’agrada anar a dormir d’hora i plorar als museus. L’edat d’intentar ser guai ja ha passat. Ara llegeixo sota la manta i si puc també em tapo el cap. A l’estiu anirem a Dublín, ja està tot planificat i anotat el preu dels bitllets en un TextEdit.
La presència i l’absència. La llum. El temps sobre les superfícies. Ocupar l’espai. Fer el silenci. Carl Andre. Tony Smith. Donald Judd.
Adoro la primera frase de Lejos de Veracruz. El dia acaba i m’adono que no he respirat ni he parlat en veu alta fins que s’ha fet fosc. Si m’hagués de descriure, això és l’únic que destacaria de mi.
