Pensava que havia arribat a un punt on ja mai més voldria tornar al buit. On ja no em cridaria. Ara tu ets el buit, que no ho entens? Em provoques de tal manera que he de venir els estius a plorar aquí. Em retorço i em faig una caseta dins uns matolls. Hi visc uns dies, deixo anar la histèria i retorno. Buit blanc i perfecte. Em fas senyals des del teu bosc. Jo vull venir. Vull tenir-te.
Nunca, pena firme
estas vacante.
P. Celan
I quan obris la porta de casa no vindrà ningú. Ningú caminarà fins aquí, entre els arbres (travessar el riu). Potser arribarien sanglotant i llavors què? Tu com un fanal, pàl·lid, dret, immòbil sobre la sorra. El teu tronc retorçant-se allargant-se les arrels dins la terra com una mà que busca, cega, sense ulls, sense referències en l’espai. Fulla grisa d’aire i sal. L’arrel arribarà al centre de la terra, serà sec, s’hi aferrarà, hi voldrà viure. Tu com un fanal. Ningú caminant entre els arbres. Tot això passarà a poc a poc. En silenci. Sonarà Richard Strauss.
Ningun mar alrededor,
ninguno.
P. Celan
Argelaga. Tu sí que ho entendries. La cara per dins. La llum apagant-se. No saps fins a quin punt hagués sigut millor sortir corrents. No té fi. No batega. La respiració intermitent recula. Canvia de nom. Ràpidament intentes evocar alguna imatge que t’ajudi a dormir.
El piano està massa a prop de la paret. És un gegant, l’empenyo per poder tancar la porta. Un forat al genoll del pantaló. Faig el dinar. Rento els plats d’ahir i d’abans d’ahir. Sento les coses de lluny, com si en realitat no passessin. La veritat és que no crec que passin. Tremolo, tinc vertigen, sento que no tinc cos ni casa. Tanco els ulls i dic alguna cosa com: vine aviat.
Teje, tejedor del viento.
J. Joyce
Formar cercles. Treure de context per aproximar-se més a la vida. Fum blau color d’ull. Saltar sobre el llit fins trencar-se un turmell. Calcular el millor moment per dir-te que quan escrius és com si entressis a dins. Com si ho sabessis tot. Hola, a partir d’ara em quedaré.
No te sent, deu ser es vestit hermètic.
Nusos als dits, crepuscle a l’ull, esquelet tou avançant, llimac, mitjons, coixí. Peces lentes amb violins o àries d’òpera tipus segona simfonia de Mahler o Fidelio. Això és tot el que va passar i tot el que passarà. Bé, és igual.
Obro el balcó perquè entri la pluja i el soroll. Si tinc fred és per la pell poc acostumada a l’aire del carrer. És perquè visc tancada aquí, dins aquest cedé en repeat, dins aquest peix imbècil que dóna voltes perseguint-se la cua eternament. És allargat blau brillant i amb els ulls sense pestanyes. Mai els tanca. La pluja és finíssima, no crec que em pugui fer mal.
He somniat que enlloc de ser dins un Rothko era dins un Staël. No estava segura de res. Després he esmorzat torrades. Al vidre es reflectien les meves venes liles.
He escoltat La Campanella versió violí sol. Això sí que m’ha divertit. He agafat tota la resta de cedés i els he llençat balcó avall. Especialment els que duen guitarres i loops. M’he ficat al llit i he esperat que la nit s’acabés.
