Nunca, pena firme
estas vacante.
P. Celan
I quan obris la porta de casa no vindrà ningú. Ningú caminarà fins aquí, entre els arbres (travessar el riu). Potser arribarien sanglotant i llavors què? Tu com un fanal, pàl·lid, dret, immòbil sobre la sorra. El teu tronc retorçant-se allargant-se les arrels dins la terra com una mà que busca, cega, sense ulls, sense referències en l’espai. Fulla grisa d’aire i sal. L’arrel arribarà al centre de la terra, serà sec, s’hi aferrarà, hi voldrà viure. Tu com un fanal. Ningú caminant entre els arbres. Tot això passarà a poc a poc. En silenci. Sonarà Richard Strauss.
Rosenkavalier, tal vegada.
Efectivament. Des d’ahir dissabte dins el cap, el trio final de sopranos.
i el waltz?
Oh, el trio final és sensacional, com no en recordo cap, com potser no n’hi ha cap més.
després de tot plegat, quan ja estas esgotat, finalment, el trio és com per morir-se a la butaca del Liceu.
el waltz és Viena enfonsant-se, una burla depriment, que fa mal. I encara hi ha gent del públic que mou el cap somrient en plan valset, sense entendre res. Són els que es pensen que el Richard és parent del Johann.
a mi m’agrada precisament perquè és un waltz impossible.