L’esgotament de la respiració. El pol·len fluorescent. Mirar-nos en el moment de ser expulsats a l’estratosfera, fets miques.
Vida és gairebé res de tot això. Però ella, serena, espera. Els ulls grisos aigualits microscòpics volen sortir, anar a fora, lluny del pes mort d’aquesta bata, a la llum lila del carrer. Modigliani, els terrats, obres pòstumes. La no-vida en totes les accions. Ulls grisos buits sense cinema. Una capsa amb minerals secs, òpera, barítons sobretot, barques, Rússia.
Cansament, els ulls torts. Un balcó cau damunt la sorra. Sembla que no s’ha fet mal ningú però sí. Tot el que ens quedava fent-se fonedís, invisible, transparent, absència impensable. Quins dimecres vindran a partir d’ara? Cares petites, expressions d’armari empotrat. Paradoxes que ens il·luminen i que ens fan (ser). Escriure cada dia, no saludar, excloure molt. Molt massa tant. Anotar-te al front el què faràs demà: planxar, no discutir, no anar enlloc.
Ser una noia Hopper. Ser el cel blau. Emergir a la superfície sense saber d’on surts ni quina llengua parles. Avançar en color morat, color budell, color ulls vermell tomàquet. Les línies de les mans plenes de pols i runes. Ser l’espai il·limitat. Ser un globus que explota. Ser Alma Mahler. Ser el bosc.
He recordat nits fresques, gairebé de fred. Miràvem el mar una estona i a les dotze tornàvem a casa. A vegades sortíem amb un jersei de cotó vell que ens anava gran. Molava molt haver d’anar amb jersei a l’estiu. Les barques es movien, brillaven una mica, fèiem veure que ens era igual però en realitat m’havia d’aguantar les ganes de plorar a l’arribar a casa. Almenys fins ficar-me al llit. I ara res, coixins de flors. Ser feliços si sobrevivim. Posar llençols nets, escalfar una mica de llet pel cafè. Veure com va caient la sang dins la bossa. Apagar el mòbil. Obsessionar-se amb Schumann. Veure com cau. Gota a gota. Molt a poc a poc.
Més o menys el mar, ningú, marxar molt lluny. Aigua molt freda. Un Ellsworth Kelly al menjador com a súperdesig. La menta ha mort. Al cap i a la fi, arribat el moment, tampoc m’ha sabut tan greu.
L’esmalt d’ungles blau em fa pensar en l’hivern i en el vestit negre d’aquell dia. Portava un cinturó que havia sigut de la meva mare. Les mitges, l’abric. Et mossegava una mà mentre conduïa. Sobretot la part entre el polze i l’índex. No parlàvem. Ara em sembla que tot allò li va passar a una altra persona.
Avui li he dit que no pensava escriure mai més. Ell ha rigut. Jo no m’he vist ni millor ni pitjor que sempre. Simplement, no he intentat entendre-ho. Li he dit que viuré a Long Beach i que tindré una nena i que es dirà Emily. Li he dit que un dia ella llegirà Yeats i li semblarà mirar-se en una onada. Veurà totes les seves pigues reflectides com en un mirall. Mai més passarà la pàgina. Es quedarà allà. Dins l’escuma blanca.
Se sent emergir d’entre els acords. Un cant que és una súplica, un plany ofegat. Una mica Perro Semihundido.
