Avui li he dit que no pensava escriure mai més. Ell ha rigut. Jo no m’he vist ni millor ni pitjor que sempre. Simplement, no he intentat entendre-ho. Li he dit que viuré a Long Beach i que tindré una nena i que es dirà Emily. Li he dit que un dia ella llegirà Yeats i li semblarà mirar-se en una onada. Veurà totes les seves pigues reflectides com en un mirall. Mai més passarà la pàgina. Es quedarà allà. Dins l’espuma blanca.
I aquí estàs, escrivint.
Això no és escriure. És teclejar collonades.
Jo no vull tenir un fill panotxa
per aquí n’hi ha que mai no diem res, però que volem continuar llegint-te, :).
ara no ens privis de tu…
Jo també sóc dels que no diu res i vol continuar llegint-te :-)
:-)
Barrut, conec panotxes bones persones. No tenen les dents cap endins! jaja