Cansament, els ulls torts. Un balcó cau damunt la sorra. Sembla que no s’ha fet mal ningú però sí. Tot el que ens quedava fent-se fonedís, invisible, transparent, absència impensable. Quins dimecres vindran a partir d’ara? Cares petites, expressions d’armari empotrat. Paradoxes que ens il·luminen i que ens fan (ser). Escriure cada dia, no saludar, excloure molt. Molt massa tant. Anotar-te al front el què faràs demà: planxar, no discutir, no anar enlloc.
planxar??? ufffffffffff… vols dir que cal? l’arruga és bella, fins i tot la del front … és que només de pensar-hi em poso mig malalta… planxar… brffffffff…
uis, perdó… hola Sílvie :)
Uau…
T’haurien de pagar.