Vida és gairebé res de tot això. Però ella, serena, espera. Els ulls grisos aigualits microscòpics volen sortir, anar a fora, lluny del pes mort d’aquesta bata, a la llum lila del carrer. Modigliani, els terrats, obres pòstumes. La no-vida en totes les accions. Ulls grisos buits sense cinema. Una capsa amb minerals secs, òpera, barítons sobretot, barques, Rússia.
