Si em tiro pel balcó és perquè sé que hi ha algú amb els braços oberts esperant-me a baix. Amb l’impacte sec i dur de la caiguda li trencaré tots els ossos. Haurà d’anar enguixat durant anys, aprendrà a escriure amb la boca, anirem als museus en cadires de rodes. Ell preguntarà per què tantes tones de pintura. Jo respondré la vida és blanca.
Minimal, Land Art, poemaris que fan por, fred Donald Judd, ulls inflats, una vida desendreçada dins els llibres subratllats. Silenci trencat des de l’interior, com si el sostre fos el cel del volcà.
Lugares fuera de todo lugar.
M. Foucault
Te’n recordes de quan abans escrivia sense parar i també tocava el piano sense parar però era il·lusori perquè jo volia parar, volia tallar-me les mans i ser algú altre. Per això escrivia per no tenir mans ni ulls, perdre la forma, dormir dins l’únic volcà que no surt als mapes. Fer la fotosíntesi. Ser un esquirol.
A l’avió de tornada, el cel i la terra de núvols són rothkos gratis. Blau gris fina capa groga de llum del sol, també vermell, franges de foc, negre de núvols nit. Rajos de sol epifanies. Famílies dormint sota la capa de sutge, de cendra tova, el cabell brut, la por de caure, en qualsevol moment la gran hòstia, els claus de l’ala no estan gaire ben collats, tothom xerra, tothom menja patates. Vull arribar, dir-te hola, no anar tan lluny mai més.
Això em sobrepassa. Ja estem al pavelló. Vermell el paper, el cafè i la cara de tothom. Fa fred. La pluja espetega contra el sostre i fa soroll. Als dos costats de la tarima, el verd, dos arbres, la gespa. Plou tant, que no se sent res més tot i que la gent parla. Arriba l’Enrique, un grup l’escorta, el cafè crema, mira cap aquí. De fet, el cafè crema molt, però millor perquè d’aquí res estarem congelats. Espero que ningú es posi dret al meu davant. El mataria, em sembla. L’aigua entra pels forats de l’envelat Jean Nouvel, espero que no exploti algun focus en plan curtcircuit. Faig mala lletra, això és perquè estic una mica nerviosa. Més per la felicitat de la coincidència que per res. Encara surt fum del cafè. Si l’Enrique parla en anglès, em cagaré amb sa mare. Hem vingut d’hora i hem trobat una taula lliure, així puc prendre cafè i escriure amb comoditat. Espero que ningú segui davant meu, siusplau. De moment, i excepcionalment a la vida, em menjo el tap del boli. Ens han posat una pulsera en plan parc temàtic. Va fer bé la noia en dir-nos que ens abriguéssim. Plou més. Les organitzadores reparteixen mantes de l’Ikea. El senyor calb de davant s’embolica com qui mira la tele al sofà. Mola. M’he pintat la cara amb boli blau sense voler, una ratlla recta a la galta. Faria un twit, un twit fantàstic de moment històric, però no tinc internet. Em faig durar el cafè perquè m’escalfi les mans. Ja van cap a la taula, segur que ell preferiria anar cap a casa. Porta jersei de rombos amb coll de pic per on surt la camisa. Crec que és gris però jo què sé, aquí tot és vermell. Comença ja.
Vale, no hi eres, i ara què? Ara tinc un motiu per esperar. Eufemisme imbècil. Com qui mira créixer un arbre sec. Esperaré dins el mar, vivint a milions de quilòmetres al fons, perquè és l’única possibilitat de respirar que se m’acut. I ara què? Més anys sense tu. Em cansaré. Començarà a fer fred. La tardor blanca dormirà sobre les terrasses i els patis. Tenir un motiu per esperar. Per ensorrar-se dins la duna de nit. Tu dins l’armari. Tu cadàver. Tu sense ningú que vingui a plorar-te. Sense ningú que vingui a dir-te hola, papa.
No està clar que arribem a les sales blanques. Primer caldrà aterrar, després entendre el mapa. Acariciar les cares Hans Memling sense pestanyes. Cy Twombly, Giuseppe Penone, Gerhard Richter. Miris on miris.
Lluvia y lodo todo el camino.
M. Barceló
Primer hi haurà un núvol. Després sales de museu blanques com als somnis.
Sípies. Hem anat a veure el Barceló. Feia molt sol i ens fregia el cap. Després, arròs una mica picant. Després llibres després cafè després Quaderns d’Àfrica després cine i kebab. Segurament buscava aquest forat on no m’ofego. Buscava els meus pulmons. Res de cares inverses o coixins durs com rocams. Tot és inconscient i no. Manta i sol. El tacte de la taula de fusta als peus. Una casa enmig d’una illa amb aeroport. Si un llibre entra a dins s’hi queda i hi dorm. Cuscús. Dits mossegats. Enamorar-te d’algú que encara és viu. Ballar música desconeguda durant tota la nit.
Perquè et somio.
Max Besora
Un fàstic humit, l’hidroavió, tot comptat i debatut, el cucut i la garsa, trineus d’aigua, el molinet, l’herba que et somriu. M’alleuja saber que no hi ha ningú a prop, que tots són a les platges. No dius res. Callat sembles l’abisme nevat sense esquirols ni rius. No em tornes la mirada. Desplaçat, reclòs, em parles d’una habitació encarada al mar.
