i'm in a rothkovic paint

Blau negre

sílvie — Thu, 11 Mar 2010 22:47:43 +0000

pienso que le gustaría el castaño que me cruzé en el camino.
E. Dickinson

Fred siberià a dins. Les ones. Són ràpides, a la mà esquerra. Arabesc. Entendre l’arbre, poder parlar-hi, poder tocar la neu que hi penja. Una melodia com cantada per dins, que no pot ser mai més repetida per cap veu, per cap bosc d’arbres llargs i primíssims i sense final. Vols ser ell, vols ser la mà que la respira, vols tornar-la a sentir però està prohibit. Se’n va. T’hi resignes. Ho busquem sense parar en els llocs més estranys i ho té Chopin. Som tan inútils corrent pels túnels, estirant els braços en plan imbècil, viatjant a Rússia, trencant la tonalitat, trencant el llenguatge, les comes i els punts, trencant la tela del quadre i enganxant-hi un bunyol sec. Chopin en plena nit. La resta calla. Sort que me n’he recordat. Que la vida és piano, que és ell, que la defineix i la decreta. Sento algú, en realitat és dins el cedé però per mi encara és viu. Posa’t al costat de qualsevol cosa, del mar si vols, de les petjades sobre la neu: no seran res. La paret blanca, l’absència, el preludi tretze, els llibres muts vomitarien, es buidarien voluntàriament. I em semblaria bé.

Purgar-ho tot

sílvie — Sat, 06 Mar 2010 18:14:52 +0000

Esmorzar a la pastisseria de bon matí. Fa sol. Comprem llibres. Paul Éluard. Després visitem la pura bellesa. La seva veu recita, al fons. Espero trobar-me’l amb la seva barba blanca de neu i els seus ulls pol nord. Fem fotos quan el vigilant no mira. Però no, només és dins la pantalla. No pot sortir. Al tornar a casa, faig crema de porros amb dues cebes, dues patates, dues pastilles d’avecrem. Després penso en Kafka. Després Mozart mal tocat.

Blau clar

sílvie — Fri, 26 Feb 2010 16:29:48 +0000

No hi ha massa a dir. L’únic que se m’acut és Sol Lewitt o passadís de museu. L’únic que se m’acut és deixeu-me en pau o cedés agrupats per gèneres. Si aquesta nit no tinc son, llegiré el diccionari croata que em van regalar quan vam anar fins a Opatija a peu. Hi buscaré com s’escriu desitjar que el temps es pari just aquí.

Dixit Dominus

sílvie — Wed, 24 Feb 2010 12:51:42 +0000

Cel blau i peces líriques precipitant-se al buit. Tornaria a fer aquelles bogeries de vint-i-cinc dies sense sortir de casa o dues-centes hores seguides sense parlar amb ningú.

Foto: Bernd Thissen

Rock

sílvie — Fri, 19 Feb 2010 12:30:58 +0000

Seria una possibilitat baixar al carrer amb un guix blanc i marcar fins on he caminat. Seria una possibilitat imaginar el límit, admetre que no és només dolor, si no el dolor de la por al dolor. Fa molt mal. Seria una possibilitat estirar-se sobre aquest terra, em sembla que encara no ho he fet mai. Ja va essent hora. Tot això s’ha de llegir amb Messiaen de fons. Si no, no és res.

Música breu

sílvie — Sat, 13 Feb 2010 21:13:27 +0000

Puja a casa, mira’m així, parla’m a prop una altra vegada.

La soledad acumula,
el cielo a tierra vence.
P. Celan

A aquestes hores ja no puc pensar-te, ets tan invisible que no ets res. Què és el que m’ha trencat, partit des de l’arrel? Una destrucció a petita escala. Abans fugia de les coses que fan mal i ara hi són i prou. Cel paral·lel blau quasi negre. Només l’aire fred que fa tremolar. La gent comença coses sense pensar en el final que porten escrit. Col·loco les forquilles, els plats de plàstic. Benvinguts, silenci, oració. Paraula de Déu. Psalm.

Blau metàl·lic

sílvie — Tue, 09 Feb 2010 11:15:03 +0000

Tota la nit construint un vers que sigui semblant als que et van fer mal. L’objectiu és ser com ells i fer mal ara a tots els qui et llegeixin. Hi ha dies que són per aturar-se i admetre que no estas entenent res.

Je est un autre

sílvie — Fri, 05 Feb 2010 16:41:07 +0000

No sé què passarà. No recordo el to de veu que feia servir. Escrivia enganxant-me a l’estufa per no congelar-me i l’aire de fora era blanc. La qüestió era ser bastant Bartleby. Bueno, molt. Obsessió per la llum. Diagnosi accelerada del desert. Fa por obrir els ulls. Aquestes són les tres frases. No és que sàpiga què volen dir. Són com les barques. No sé per què hi són però acumulen tot el sentit.

Rius i torrents

sílvie — Fri, 22 Jan 2010 11:56:09 +0000

S’estimaria més anar.
M. Romera

És com veure caure l’allau. Sé que hi quedaré soterrada sense possibilitats de rescat, sense possibilitats de furgar vers la llum. Quin coi de llum si serà de nit.

Vol. 2

sílvie — Wed, 13 Jan 2010 09:42:39 +0000

Tot allò que et vaig dir sobre viure sota terra. Dir sempre que no. Dir que no fins que no quedi res.

Carta

sílvie — Tue, 12 Jan 2010 22:39:49 +0000

Plou damunt la barana. Tinc un dit que em sagna d’haver-lo mossegat. Alguns llibres nous. Arbres no. He tornat al somriure forçat, desencaixat, com de pallasso ridícul jubilat. Sí, ja ho sé, he d’acabar el Dickens però com? si quan arribo a casa caic a terra i m’han de recollir amb una grua de pianos. Això no és com escriure. Potser ho faig per sempre o potser ho deixo demà. La qüestió és curar-se.

Suite Bergamasque

sílvie — Sun, 10 Jan 2010 15:43:39 +0000

Si hi penso una estona, reconec que estic obsessionada amb la bellesa. La bellesa que neix de dins i és en l’aigua i en els llapis. La casa és tan bonica. La paret és tan blanca. La planta que parla fluix. La meva mare va perdre els guants al tren, em van venir ganes de plorar quan m’ho va dir. Avui he cuinat i les mans em fan pudor d’all. La Eli sempre em diu que hi ha una solució per això, però mai me’n recordo de què era.

Anomeneu-lo el cel

sílvie — Mon, 04 Jan 2010 18:56:42 +0000

Sóc feliç quan hi ha flors a casa. Com ara, que les margarites encara són vives. O almenys ho sembla. Després hi ha el dolor d’obrir el llibre. Com si en la idea de pluja l’ull pogués dominar la parla d’un determinat moment a la terra. Estic malalta, camino sense forces, tinc la pell groga i els ulls ensorrats. Però hi ha flors i he descobert que tinc un cedé de Corelli.

Dia 3

sílvie — Sun, 03 Jan 2010 10:03:15 +0000

A vegades els dits de Glenn Gould són com agulles. Sobretot quan corre desorbitat. O a la variació 15, Canone alla Quinta. Andante. A la versió del 81, of course. Potser llavors jo estava naixent. Just en aquest track.

Dia 1

sílvie — Fri, 01 Jan 2010 12:02:19 +0000

Hi he caigut a l’obrir els ulls. Escriure és un acte ridícul, regit per l’egocentrisme i la vanitat. Llegir no és millor, és l’acció patètica d’algú que no té ningú a prop a qui abraçar. Llegir és el contrari d’abraçar perquè llegir és el mateix que marxar. Que desaparèixer. Després hi ha frases com quizá no sean suyas pero siente que le pertenecen o personatges amb un to de veu agustiosamente distante. Reflexiono sobre si tinc res trencat per dintre. No ho sé. Fa molt vent, les fulles volen. Mai les havia vist volar així.

Blau transparent

sílvie — Thu, 31 Dec 2009 10:23:45 +0000

Perdó per si no escric, parlar amb la planta em decep menys. El noi de la floristeria li va tirar laca de planta i brilla. El que sí m’entristeix són els globus desinflats, cada cop més petits fins que desapareixen. El globus verd és el més ridícul, és com un alvocat tou.

In the Box

sílvie — Thu, 24 Dec 2009 16:28:30 +0000

Pluja als arbres i més coses que no sabem. No vull sortir. Mai ho he volgut. Potser miro com es mou un núvol lila i després m’adormo una estona més.

El passat és al turmix

sílvie — Sun, 13 Dec 2009 19:29:12 +0000

Ahora ya no te quedan refugios.
G. Perec

Hi ha cedés de Hindemith, clips i grapes i Charles Simic i dinars sense parlar i viatges en cotxe amb la finestra oberta del tot i aire de Kíev. M’he pintat de purpurina una ungla, a casa teva. A l’arribar, he canviat els mobles de lloc. Ara semblo una altra persona. Darrerament, em faig un fart de no escriure.

Summer nights

sílvie — Thu, 03 Dec 2009 14:16:32 +0000

El pis és una mena de Rússia, una mena de Fauré sense límit. Per sort, hi ha mar molt a prop d’aquí. A dos dies caminant.

El forat sota la casa

sílvie — Thu, 03 Dec 2009 11:26:03 +0000

Vas parlar. Vas dir-me que podia sortir a caminar pels marges del riu. El gat em mira, té els ulls verds. Un altre cop bosses de plàstic amb pomes dins. I la terra àrida, gairebé abandonada, que vol desaparèixer abans de fer tant el ridícul. Alguns versos més aviat suïcides. Necessito arribar a casa amb alguna cosa si no, quan caigui al buit, em trobaré malament. Fi del túnel. Un altre cop terra plana horitzontal. Trastorn normal i desolació controlada.