En alguns moments tinc la necessitat de pensar-hi. Primer em sembla que recupero l’alè però la veritat és que només m’enfonsa encara més. Recuperar aquell record lent, esgotador, els ulls que s’ensorraven dins els meus, l’escena desenvolupant-se sense que m’adonés de res i tot allò esdevenint. T’enyoro. I ho dic sense respirar. A vegades intento mantenir el somriure però no puc estrènyer més els músculs, em sembla que em desmaiaré si ho faig. Enyoro aquell poema transparent de gairebé cap paraula. Penso venjar-me escrivint per sempre coses que no s’entenguin. Ulls memorial Walter Benjamin. L’escuma que s’ho empassa. No fan por els anys sinó els finals que sempre havies pressentit i ara són tan a prop.