Un cotxe conduint a milles de distància dels altres cotxes. A milles de solitud dels altres cotxes. Fins que es troba un autobús atravessat. El que vol és tirar endavant però tot allò forma part d’un moment que no té a prop. Surt del cotxe, pals de telèfon, corre com si s’escapés, creua hivernacles i una cançó d’Antony and the Johnsons i de sobte està tan amunt que no veu res. Només sorra vermella tacada d’arbres i de llibres que són una merda.
Em pregunto si estaràs esperant que parli. La veritat és que estic esgotada i tu formes part de la gent que sempre arriba tard. He menjat un entrepà i ara tinc por de tenir la cara bruta. Intento saber què és el que realment enyoro. Eren les vies del tren? Sigui el que sigui segur que no significa res. Em pregunto si m’esperes en alguna cantonada del barri. Si un dia xocarem i faras veure que és per casualitat. A vegades la música és massa òbvia i m’entren ganes de matar algú. Només quan no entenc res em sento com a casa, com si pogués dedicar-me simplement a podrir-me, a amagar-me sota alguna forma i no respirar. Hi ha cases buides. Em pregunto si esperes que parli encara. Quan algú plora fas l’esforç de no plorar, és l’única manera que saps d’evitar que tot es desplomi. Fer alguna cosa que sigui suficient. No sé quina és.
Demà dijous dia 14 d’abril, presentem els Altres Arbres, juntament amb 4 novetats més de Tria Llibres. A les 19.00 al C3Bar del CCCB (Montealegre, 5). Fins i tot els fans de Manel poden venir.
Ets petit i ridícul. Res del que desitges es complirà mai perquè desitges coses retorçades. No vagis rera aquesta tristesa profunda, amb una tristesa normal ja en fas prou. Milles i milles d’estepa russa, algunes cabres i una cabana en runes. Quan surts a fora, el fred que et mata et dicta tot el que has d’escriure. És igual. Les teves engrunes se les menjarà la tempesta que esborrarà la casa.
On sigui que no estic és on sóc jo mateix.
P. Auster
En alguns moments tinc la necessitat de pensar-hi. Primer em sembla que recupero l’alè però la veritat és que només m’enfonsa encara més. Recuperar aquell record lent, esgotador, els ulls que s’ensorraven dins els meus, l’escena desenvolupant-se sense que m’adonés de res i tot allò esdevenint. T’enyoro. I ho dic sense respirar. A vegades intento mantenir el somriure però no puc estrènyer més els músculs, em sembla que em desmaiaré si ho faig. Enyoro aquell poema transparent de gairebé cap paraula. Penso venjar-me escrivint per sempre coses que no s’entenguin. Ulls memorial Walter Benjamin. L’escuma que s’ho empassa. No fan por els anys sinó els finals que sempre havies pressentit i ara són tan a prop.
Una petita mort per tu serà la muntanya més alta. Sortiràs a agafar aire però tot farà aquesta pudor insuportable que crida la impossibilitat de la persistència. Sílvie, les coses algun dia es torcen. Ves-hi pensant.
Fa fred, com si la ciutat ens fes fora. Potser podríem tornar a l’inici. Però com? Dins meu hi ha cases, iglús on la gent dorm sota les mantes. Dins teu, arbres de totes les alçades possibles.
Xemeneies que van a poc a poc, tot el que et diria si sabés parlar, un altre lloc, aire calent que és fred, l’última frase, corbs sí, Robert Motherwell 1915-1991 escrit al mig de la pàgina, el dia en jerseis, canviar-nos de casa, estar trist, tenir son, tocar instruments o fer coses encara més rares, dependre d’això, clicar un botó i que soni tot, barrejat i alhora.
Un lloc pla, com un llac. O llocs solitaris mancats d’esdeveniments anteriors. Res de recordar alguna sensació. Parlar des de tan lluny. Cantar des de tan lluny. Veure’t des de tan lluny.
Segueixo pensant en tu i en aquella càpsula d’emergència del diumenge perdut. No sé qui va dir que Sibèria en turc vol dir terra adormida. Xenaquis, Varèse, museus on tot torna a començar.
