Plou damunt la barana. Tinc un dit que em sagna d’haver-lo mossegat. Alguns llibres nous. Arbres no. He tornat al somriure forçat, desencaixat, com de pallasso ridícul jubilat. Sí, ja ho sé, he d’acabar el Dickens però com? si quan arribo a casa caic a terra i m’han de recollir amb una grua de pianos. Això no és com escriure. Potser ho faig per sempre o potser ho deixo demà. La qüestió és curar-se.
Si hi penso una estona, reconec que estic obsessionada amb la bellesa. La bellesa que neix de dins i és en l’aigua i en els llapis. La casa és tan bonica. La paret és tan blanca. La planta que parla fluix. La meva mare va perdre els guants al tren, em van venir ganes de plorar quan m’ho va dir. Avui he cuinat i les mans em fan pudor d’all. La Eli sempre em diu que hi ha una solució per això, però mai me’n recordo de què era.
Sóc feliç quan hi ha flors a casa. Com ara, que les margarites encara són vives. O almenys ho sembla. Després hi ha el dolor d’obrir el llibre. Com si en la idea de pluja l’ull pogués dominar la parla d’un determinat moment a la terra. Estic malalta, camino sense forces, tinc la pell groga i els ulls ensorrats. Però hi ha flors i he descobert que tinc un cedé de Corelli.
A vegades els dits de Glenn Gould són com agulles. Sobretot quan corre desorbitat. O a la variació 15, Canone alla Quinta. Andante. A la versió del 81, of course. Potser llavors jo estava naixent. Just en aquest track.
Hi he caigut a l’obrir els ulls. Escriure és un acte ridícul, regit per l’egocentrisme i la vanitat. Llegir no és millor, és l’acció patètica d’algú que no té ningú a prop a qui abraçar. Llegir és el contrari d’abraçar perquè llegir és el mateix que marxar. Que desaparèixer. Després hi ha frases com quizá no sean suyas pero siente que le pertenecen o personatges amb un to de veu agustiosamente distante. Reflexiono sobre si tinc res trencat per dintre. No ho sé. Fa molt vent, les fulles volen. Mai les havia vist volar així.
Perdó per si no escric, parlar amb la planta em decep menys. El noi de la floristeria li va tirar laca de planta i brilla. El que sí m’entristeix són els globus desinflats, cada cop més petits fins que desapareixen. El globus verd és el més ridícul, és com un alvocat tou.
Pluja als arbres i més coses que no sabem. No vull sortir. Mai ho he volgut. Potser miro com es mou un núvol lila i després m’adormo una estona més.
Ahora ya no te quedan refugios.
G. Perec
Hi ha cedés de Hindemith, clips i grapes i Charles Simic i dinars sense parlar i viatges en cotxe amb la finestra oberta del tot i aire de Kíev. M’he pintat de purpurina una ungla, a casa teva. A l’arribar, he canviat els mobles de lloc. Ara semblo una altra persona. Darrerament, em faig un fart de no escriure.
El pis és una mena de Rússia, una mena de Fauré sense límit. Per sort, hi ha mar molt a prop d’aquí. A dos dies caminant.
Vas parlar. Vas dir-me que podia sortir a caminar pels marges del riu. El gat em mira, té els ulls verds. Un altre cop bosses de plàstic amb pomes dins. I la terra àrida, gairebé abandonada, que vol desaparèixer abans de fer tant el ridícul. Alguns versos més aviat suïcides. Necessito arribar a casa amb alguna cosa si no, quan caigui al buit, em trobaré malament. Fi del túnel. Un altre cop terra plana horitzontal. Trastorn normal i desolació controlada.
