-Mick – va dir Bubber-. Em penso que morirem tots ofegats.
La llimonada, directa de l’arbre, és tan bèstia. Com Frescobaldi, és part del diumenge purgatori. Se salven tan poques coses, nen. Ens salven tan poques coses. Ja ho saps. Llibres que no s’hagi llegit ningú o només nosaltres. Parets blanques amb títol, això sí. Dies sense vestir-se, sense haver de parlar. Llimonada i llibretes. Arbres que s’enfilen, que no tenen nom. Tota la resta estaria entre pànic i un avorriment total.
Ut pictura poesis
Declivi. Final. Fins que no tornis no sabré tornar a escriure. Faré veure que és minimalisme quan en realitat és una sequera bíblica, més o menys com tota Sibèria convertida en desert.
Durant un temps vaig viure sola. No intentava comprendre res, simplement em trencava els dits contra les tecles i em volia casar amb escriptors morts.
El meu veí d’avió llegia Kerouak, la gent feia soroll d’embolcall de galetes o paquets de torrades. Volàvem i a ningú li sorprenia. A fora el cel Magritte i a ningú li sorprenia. Jo feia la lletra petita per fer durar més la llibreta i això que en duia una altra de nova a la maleta per si de cas. No era bona idea escriure a llapis. No tenia maquineta i amb el pas del temps es borra sol. Pensava en la teva cara però no la recordava ben bé.
Fa boira i els sorolls són el pitjor que ens pot passar. Vigilar un pàrquing. Evitar els sorolls per sobre de tot. Em fa mal. Música de l’infern, sort que tu sones fort. Música de la bogeria total, el que vull és no dormir i escriure per sempre. La no-melodia avança i no sé com si no té esquelet.
Boscos humits, una mica de por a vomitar, a quedar-se a dins. L’estufa que s’encén i s’apaga i fa un soroll infernal. Quan a la nit no hi ha res.
El fred dels boscos el duré en mi fins que mori.
Bertolt Brecht
La Rússia sense sortida és una altra, és d’on venim, és tot allò de Kandinsky, de silenci i Onegin. És una altra Rússia, més blanca i més freda, una Rússia que està dins, a les arrels dels òrgans, que no és simpàtica ni és càlida ni és mare. És tot el que haguessis escrit si no haguessis perdut el temps vivint.
Quadres isolats són l’únic que queda viu, dels temps de les migdiades trencades per antologies bilingües amb coses com Hölderlin. En una casa hermètica de mar i pluja, boira i sol congelat.
Si hi ha un camí que porti més lluny, que vagi fins les serralades. Llogar una casa al camp, estrenar Wozzeck quinze vegades a Praga. El cel platejat hi serà sempre, s’assembli o no als teus ulls d’esquimal sonat, així que deixa-ho córrer. El mapa aturat a una casa on no recordo haver viscut mai. Minotaures i mosques. Dolor en forma de túnel.
